Resum
Objectius: l’objectiu d’aquest document va ser consensuar els procediments diagnòstics a utilitzar en situacions clíniques comunes en el dolor d’espatlla no traumàtic, per tal de reduir la
variabilitat de la pràctica clínica i adequar les tecnologies segons la seva capacitat diagnòstica i la patologia a estudiar, tenint en compte els riscos per a la salut.
Metodologia: seguint el model de l’ACR (American College of Radilogy) i els seus grups de diagnòstic apropiat (appropriateness criteria) es va aplicar el mètode RAND modificat. Es va demanar a un grup de professionals (reumatòlegs, traumatòlegs, rehabilitadors i metges d’atenció
primària) que puntuessin de 0 (poc apropiat) a 9 (molt apropiat) l’ús de cinc tecnologies en sis situacions clíniques diferents considerades com a freqüents durant tres rondes consecutives.
Resultats: en el dolor d’espatlla la radiologia convencional, l’ecografia i la ressonància magnètica
poden ser apropiades en les diferents situacions clíniques descrites. Al contrari la tomografia
computada i la gammagrafia òssia no es valoren com a apropiades en cap dels escenaris
proposats.
Conclusions: la radiologia convencional és l’exploració inicial apropiada en les situacions clíniques proposades. En algunes d’elles no serà suficient i caldrà complementar-la amb l’ecografia i/o ressonància magnètica.
Paraules clau
Dolor d'espatlla; Diagnòstic per la imatge
Citació recomanada
López-Aguilà S, Almazán C, Surís X, Larrosa M, Galimany J, Solà-Morales O. Dolor d’espatlla: utilització apropiada de les proves de diagnòstic per la imatge. Barcelona: Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut; 2011.
Audiència
Professionals
Empreu aquest identificador per citar i/o enllaçar aquest document
https://hdl.handle.net/11351/3092Aquest element apareix a les col·leccions següents
Els següents fitxers sobre la llicència estan associats a aquest element: