Dermatitis atòpica: com la tractem?

Abstract

La dermatitis atòpica (DA) és una dermatosi inflamatòria, pruriginosa, d’evolució crònica o recurrent. La major part de les vegades debuta poc després del naixement o durant la primera infància, i pot persistir o començar en l’edat adulta. Es caracteritza per la presència de pruïja, lesions eczematoses amb una distribució característica, xerosi i liquenificació. El seu diagnòstic es basa principalment en aspectes clínics de la malaltia, i per determinar-ne la gravetat es poden utilitzar diverses escales. La base del tractament de la DA en les formes lleus i moderades és l’ús d’emol·lients per combatre la xerosi, mesures higienicodietètiques i l’aplicació d’antiinflamatoris tòpics per tractar l’èczema. Els antiinflamatoris de primera elecció són els corticoides tòpics. Per a la DA lleu i en infants, s’usen els corticoides de potència baixa a moderada, mentre que els de potència alta s’utilitzen per a la DA moderada i greu, en aquest darrer cas, com a complement de tractaments sistèmics. Malgrat això, en l’elecció de la potència s’ha de tenir en compte també l’edat del pacient i la localització de les lesions. Els inhibidors de la calcineurina tòpics (tacrolimús i pimecrolimús) són una alternativa als corticoides tòpics, amb una eficàcia comparable als de potència baixa a moderada, però sense potencial atrofogènic local, i se solen reservar per a zones sensibles com la cara. En els casos de DA en què no s’aconsegueix controlar la malaltia amb tractaments tòpics i/o fototeràpia, i en general en casos greus, cal emprar immunosupressors sistèmics. Tot i que es fan servir diversos immunosupressors convencionals, la ciclosporina és l’únic aprovat per a la DA greu. Presenta bones propietats antiinflamatòries a curt termini, però el seu perfil de seguretat en condiciona l’ús a llarg termini. Per als casos més greus que no responen als immunosupressors sistèmics o en pacients que no els poden rebre, hi ha disponible dupilumab, un fàrmac biològic que inhibeix la senyalització d’IL-4/IL-13.

La dermatitis atópica (DA) es una dermatosis inflamatoria, pruriginosa, de evolución crónica o recurrente. La mayoría de veces debuta poco después del nacimiento o durante la primera etapa de la infancia y puede persistir o comenzar en la edad adulta. Se caracteriza por la presencia de prurito, lesiones eccematosas con una distribución característica, xerosis y liquenificación. Su diagnóstico se basa principalmente en aspectos clínicos de la enfermedad y para determinar su gravedad se pueden utilizar diferentes escalas. La base del tratamiento de la DA en las formas leves y moderadas es el uso de emolientes para combatir la xerosis, las medidas higiénico-dietéticas y la aplicación de antiinflamatorios tópicos para tratar el eccema. Los antiinflamatorios de primera elección son los corticoides tópicos. Para la DA leve y en niños se usan los corticoides de potencia baja a moderada, mientras que los de potencia alta se utilizan para la DA moderada y grave, en este último caso, como complemento de tratamientos sistémicos. A pesar de esto, en la elección de la potencia se debe tener en cuenta también la edad del paciente y la localización de las lesiones. Los inhibidores de la calcineurina tópicos (tracolimus y pimecrolimus) son una alternativa a los corticoides tópicos, con una eficacia comparable a los de potencia baja a moderada pero sin potencial atrofogénico local, y se suelen reservar para zonas sensibles como la cara. En los casos de DA en los que no se consigue controlar la enfermedad con tratamientos tópicos y/o fototerapia, y en general en casos graves, se deben utilizar inmunosupresores sistémicos. A pesar de que se utilizan diferentes inmunosupresores convencionales, la ciclosporina es el único aprobado para la DA grave. Presenta buenas propiedades antiinflamatorias a corto plazo, pero su perfil de seguridad condiciona su uso a largo plazo. Para los casos más graves que no responden a los inmunosupresores sistémicos y para pacientes que no los pueden recibir hay disponible dupilumab, un fármaco biológico que inhibe la señalización de la IL 4/IL-13.