Preguntes freqüents sobre el dèficit de vitamina B12 i el seu tractament

Abstract

El dèficit de cobalamina o vitamina B12 és relativament freqüent. Els principals factors de risc associats són l’edat avançada, la resecció d’estómac o de l’intestí prim, la malaltia inflamatòria de l’intestí prim, malalties autoimmunes com la de Graves, la tiroïditis o el vitiligen. El tractament crònic amb medicaments com IBP, anti-H2 o metformina també poden ser causa de deficiència de vitamina B12. En l’adult es considera deficiència de cobalamina aquells casos en els quals les concentracions són inferiors a 148 pmol/l (0,20 μg/l). Només es recomana iniciar tractament amb vitamina B12 quan la deficiència està documentada, i fer prevenció del dèficit en el cas de dietes veganes o vegetarianes, cirurgia gàstrica o bariàtrica i nounats de mares amb deficiència de vitamina B12. La vitamina B12 es pot administrar per via intramuscular (IM), subcutània (SC) o oral. Tradicionalment la via IM havia estat la més emprada perquè es considerava que la seva biodisponibilitat oral era pobra. Actualment hi ha evidència que tant la via IM com l’oral (a dosis altes) són efectives i la selecció d’una via d’administració o altra s’ha de fer tenint en compte l’adherència al tractament, les característiques del pacient (gent gran, persones amb problemes de deglució), el cost i les preferències del pacient.

El déficit de cobalamina vitamina B12 es relativamente frecuente. Los principales factores de riesgo asociados son: edad avanzada, la resección de estómago o del intestino delgado, enfermedad inflamatoria del intestino delgado, enfermedades autoinmunes como la de Graves, la tiroiditis o el vitíligo. El tratamiento crónico con algunos medicamentos como los IBP, los anti-H2 o la metformina también puede ser causa de una deficiencia. En el adulto se considera deficiencia de cobalamina aquellos casos en los que las concentraciones son inferiores a 148 pmol/l (0,20 μg/l). Únicamente se recomienda iniciar el tratamiento con vitamina B12 en aquellos casos en los que la deficiencia está documentada y la prevención del déficit en caso de dietas veganas o vegetarianas, cirugía gástrica o bariátrica y en recién nacidos de madres con deficiencia de vitamina B12. La vitamina B12 se puede administrar por vía intramuscular (IM), subcutánea (SC) u oral. Tradicionalmente la vía IM ha sido la más utilizada porque se consideraba que la biodisponibildad oral era pobre. Actualmente hay evidencia de que tanto la vía IM como la oral (a dosis altas) son efectivas y la selección de una vía de administración u otra se hace teniendo en cuenta la adherencia al tratamiento, las características del paciente (edad avanzada, personas con problemas de deglución), el coste y las preferencias del paciente.